Lectures 2018

La NOVEL·LA  de NOVEMBRE de 2018

L’embriaguesa de la metamorfosi de Stefan Zweig

Les dues parts de la novel·la, l’acció de la qual transcorre l’any 1926, tenen una relació estreta, però estan clarament separades pel que fa als fets i a l’ambient. Stefan Zweig demostra novament el seu art per revelar les motivacions psicològiques dels actes i comportaments humans.

L’AUTOR

Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d’Ida (Brettauer) Zweig, filla d’una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l’avantguarda cultural vienesa de l’època.

Va ser en aquest ambient que, el 1901, va publicar els primers poemes, una col·lecció titulada Silberne Saiten (“Cordes d’argent”) en la qual s’endevinava la influència d’Hugo von Hofmannsthal i de Rainer Maria Rilke. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera.

Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.

El 1910 viatjà a l’Índia i el 1912 a l’Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys.

Durant la Primera Guerra Mundial, i després d’haver servit en l’exèrcit austríac (com a empleat de l’Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d’exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes, conseqüència de la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland.

D’aquest període és Jeremiah, una obra antibèl·lica que va escriure mentre estava servint en l’exèrcit i que va ser publicada durant el seu exili a Suïssa.

Immediatament després, es va establir a Suïssa, on va treballar com a corresponsal per a la premsa lliure vienesa i on escrivia per a alguns diaris hongaresos. Gràcies a les seves amistats, entre les quals es comptaven Hermann Hesse i Pierre Jean Jouve, va poder publicar visions independents sobre la turbulenta realitat europea d’aquells dies.

La solvència econòmica de la seva família li va permetre de seguir conreant la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra.

Després de l’armistici de 1918, va poder tornar a Àustria. El 1920 es va casar a Salzburg amb Friderike Maria Burger von Winternitz.

Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i amb l’esperit de revenja que es respirava a l’època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i drames, en el període més productiu de la seva vida.

El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927, es manté, encara avui dia, entre els seus llibres de major èxit. El 1928 Zweig viatjà a la Unió Soviètica. Dos anys després va visitar Albert Einstein en el seu exili a Princeton. Al llarg de la seva vida, Zweig va cultivar l’amistat de personalitats com Maksim Gorki, Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin, i Arturo Toscanini. El 1934 va publicar la seva triple biografia Mental Healers, i un assaig sobre els orígens de la Ciència Cristiana i de la psicoanàlisi.

Després de l’augment de la influència nacionalsocialista a Àustria, Zweig es traslladà temporalment a Londres; aleshores ja va tenir dificultats per a publicar les seves obres a Alemanya, però hi va poder escriure el llibret per a l’òpera de Strauss. El 1934 va iniciar una sèrie de viatges per l’Amèrica del Sud.

El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemanya pel règim nazi. El 1938 es va divorciar de la primera esposa i l’any següent es va casar amb Charlotte Elisabeth Altmann i, en l’iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Zweig es va traslladar a París.  Després de la publicació de Novel·la d’escacs, el 1941, s’instal·là al Brasil.

Al Brasil va escriure Brasilien: ein Land der Zukunft (Brasil: una terra del futur) el 1941. En aquesta obra, Zweig examina la història, l’economia i la cultura del país.

A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d’Europa i la seva cultura (després de la caiguda de Singapur estaven convençuts que el nazisme s’estendria per tot el planeta). Va escriure:

“Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.

La seva autobiografia El món d’ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

COMENTARIS DE LA PREMSA

“Aquesta novel·la suposa una bona oportunitat per endinsar-se en l’apassionant món artístic de Stefan Zweig. Aquest món pregon i magistral que ens permet «començar a intuir per primera vegada de quina matèria misteriosament delicada i dúctil és feta la nostra ànima»”.
Xavier Serrahima, El Punt Avui


La NOVEL·LA  de SETEMBRE de 2018

Permagel, d’Eva Baltasar

SINOPSI

Permagel és un monòleg molt ben escrit amb una protagonista que es defineix com a lesbiana, amant del sexe i els llibres, però amb uns pensaments suïcides que marquen el ritme d’una novel·la curta, directa i punyent que reivindica la feminitat i explora aspectes com la soledat o simplement la llibertat de decidir sobre el que realment, un vol fer en aquesta vida.

L’AUTORA

Font: wikimedia commons

Eva Baltasar (Barcelona, 26 d’agost de 1978) és una poeta i escriptora catalana. Llicenciada en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, ha estudiat Filosofia a la Universitat de Barcelona i a la Freie Universität de Berlin. Actualment porta una vida de simplicitat voluntària en un poble del Montseny.

Premis:

2008 – Premi Miquel de Palol de poesia per l’obra Laia
2008 – Premi Ramon Comas i Maduell de poesia per l’obra  Atàviques feres
2010 – Premi Benet Ribas de poesia, Premis Recull, per l’obra Dotze treballs
2010 – Premi Les Talúries de poesia per l’obra Reclam
2010 – Premi Màrius Torres de poesia per l’obra Medi aquàtic
2011 – Premi Jordi Pàmias de poesia per l’obra Poemes d’una embarassada
2013 – Premi Miquel Àngel Riera de poesia per l’obra Vida limitada
2015 – Premi Gabriel Ferrater de poesia per l’obra Animals d’hivern
2016 – Premi Mallorca de Creació Literària modalitat de poesia per l’obra Invertida
2016 – Premi Ibn Jafadja de poesia per l’obra Neutre
2018 – Premi Llibreter de narrativa per l’obra Permagel
2018 – Premi L’Illa dels Llibres per l’obra Permagel

Comentari a càrrec de Carme Mulet, membra del Club de Lectura

Eva Baltasar, nascuda a Barcelona a l’any 1978, escriu la seva primera novel·la que anomena Permagel, on hi reflecteix traços de la seva vida personal.
Diríem que és la vida suïcida d’una jove que no accepta lligams de cap mena i que es troba en unes circumstàncies i unes realitats que l’aboquen a ser com és, amb una obsessió ben definida quan no practica el lesbianisme, que serà el suïcidi. “Tasta la mort i així sabràs! Sabràs que cony és el que NO ET DEIXA fer el pas”(pag. 143)

Així doncs l’autora, que divideix el llibre en 38 apartats, comença fent una descripció del lloc, talment com si estigués atrapada en ella mateixa, sense sortida i planificant la seva pròpia mort. “Quan arribi el moment, serà només qüestió d’executar-la” (pàg. 12) i va traçant pinzellades de la seva infantesa donant la sensació d’una persona un tant depressiva “El mon és ple de desaprensius titulats en primers auxilis, són arreu, discrets i grisos com femelles de colom però agressius com mares” (pàg.19), com si es tractés d’una noia malalta, “El món descarrega la seva toxicitat dins de la meva medul.la diàriament,…, no em puc permetre compartir” (pàg. 20)

La protagonista del llibre, de qui no en sabem el nom, estava il·lusionada en fer Belles arts, però “La por, mama dominant” (pàg.34) la va fer llicenciar en Història de l’Art, tant sols per acontentar la mare i ara n’estava penedida, “Oh! El dubte és la primera escletxa en el propi permagel” (pàg. 34)
En el capítol 6 ens dona a conèixer la seva inclinació sexual, la lèsbica, tot i que serà en la pàgina 105 del llibre quan explica el descobriment de la seva sexualitat als 10 anys, al veure pel·lícules pornogràfiques a casa d’una amiga “ Va ser un descobriment fantàstic…” (pag. 105). La mare no n’era conscient però si la tieta perquè també ho era. “Tu creus que faig bé, casant-me amb ell?” (pàg. 29) serà el consell que li demana la tieta . “…convertir la pròpia vida en una gran mentida” (pàg. 30). Així doncs, la tieta es casa i li deixa el pis de soltera per tal de ser més a prop de la Universitat i per tal de tenir un ingrés econòmic lloga les habitacions a dones lesbianes, fent un negoci sense haver de treballar i obtenir un plaer assegurat amb les inquilines lèsbiques.
No gaudeix de la vida doncs li seguiran els pensaments de suïcidi com el de tirar-se per la finestra però que també invalida al recordar els gats que deixaria esclafats, tot descrivint episodis malaltissos com si estigues sota tractament.
Passat el temps la tieta vol vendre’s el pis, i ella que “…era una refugiada familiar” (pàg. 43), li demana consell a la Jovana, companya de pis, qui li recomana que faci de “au-pair” (pàg. 43) i podrà seguir amb el mateix nivell de vida, sense fer més que anar a buscar els nens a l’escola, netejar una mica la casa i llegir tot el temps a canvi d’un sou. “El dubte, escletxa per on s’infiltra l’escalfor del món, agosarada violació del permagel” (pàg. 43). Marxa de minyona a Cardrona, Escòcia, i s’hi troba tant a gust, que el seu pensament és d’ accidentar un dels fills per tal de quedar-se de forma vitalícia.
“…sóc l’anima del producte mort en que m’he llicenciat” (pàg.47 i torna amb l’idea de saltar per la finestra però el fet de caure sobre les plantes i aixafar-les no li fa el pes.

La germana, amb dues carreres, casada amb un enginyer amb dues criatures, li deixa una habitació “Noto un principi d’indignació pel gran desconeixement que tinc de la vida de ma germana” (pag.52), i en aquest temps recorda com els pares es van sacrificar per fer front a les despeses dels estudis de les filles, però tot i així les dues van volar lluny de la família. La germana es va casar i ella “…la duresa del glaç preserva un món habitable, només que s’ha adormit” (pàg. 53), ara amb 40 anys, l’hi havia sortit feina com editora i això feia molt contenta a la mare.
Per tant pren la decisió d’anar-se’n a viure de lloguer en un pis de la senyora Brigitte a Brussel·les i es posa a buscar treball per donar classes particulars de “professora d’espanyol”(pag. 62), d’aquesta manera coneix a la Veronika qui serà la seva primera alumna i a qui descriu com una dona espectacular “ Hi ha dones que em fan sentir lesbiana absolutament” (pàg. 68) mantenint una baralla interna entre la part lèsbica i la professional i provocant un altre episodi per parlar de morir dessagnada amb una Gillettes, “Adoro, adoro les mans de dona”(pàg. 71) doncs, considera que esta encadenada i que l’altra jo és l’esclava de la vida que tothom coneix. “Viure des del cor és un error si es fa creient en la llibertat pròpia, perquè la llibertat és el domini de la mentida “ (pag. 85). Es troba tant feliç que li fa por “Tota ella cridava la vida. La meva vida, en canvi, la cridava la mort” (pàg. 8) i ens descriu la relació homosexual que ha tingut amb la Verònica qui li demana casar-se i on recorda el seu rol masculí en la seducció “El sexe s’allunya de la mort” (pag. 138)
En un apartat del llibre ens descriu la mentida i com la classifica en tres classes, la mentida acomodativa que li permet viure, l’evasiva que la separa de lo banal i la pesant que li permet desaparèixer amb judicis personals. Aquestes definicions de la mentida venen a raor que la germana es queixa de la seva desgraciada vida amorosa incitant-la d’alguna manera a fer un canvi de sexualitat i donant a entendre que la relació entre dones és diferent i més segura “doncs ara ja saps una mica com és follar amb una dóna” (pàg.122)

S’enamora de la Roxanne, una noia fotògrafa i doctorada en literatura, a qui descriu, “I jo em recreava en aquella imatge de la meva francesa tocant el piano” (pàg. 117), que va conèixer a la universitat de filologia “…la primera dona que vaig estimar”(pag. 154) i de la que ens dona explicacions exactes de les seves relacions ogàsmiques, però com en altres casos li aterra el fet d’estar lligada a algú i per això es produeix la ruptura “…després d’haver-la deixat, …es va obrir les venes” pàg. 168.
Quan la germana es decideix de casar per l’església, li demana que sigui el seu testimoni, i quan dona a llum a la segona filla també vol que sigui la madrina, encara que no accepti una família on els pares siguin del mateix sexe, “encara que t’hi casessis, els nens necessiten l’estabilitat d’uns pares. Un pare i una mare, vull dir” (pàg. 133)

Descobreix per primer cop confiar amb algú i és amb la neboda Cristina, doncs s’ha quedat amb ella quan l’han hagut d’ingressar a l’hospital perquè havia quedat cega sense saber-ne la raó, però tot i així la seva obsessió és la del suïcidi, i “Acabo de decidir que, tan bon punt la clàudia recuperi la vista, acabaré” (pàg. 180), la Clàudia millora, però seran la Cristina i el Joaquim (germana i cunyat), qui moren d’una manera inesperada i dins d’ella floreix un canvi en veure el món, amb una responsabilitat en vers la cura dels nebots “Somric sense plorar. Somriure així fa fondre el permagel.” (pag. 187)

 Conclusió

Aquest cop la lectura d’aquest llibre, tot i haver estat editat per 5ena vegada, ha presentat una diversitat d’opinions dins del grup tertulià, referides a l’acceptació de l’obra tot i que hem coincidit que es tracta d’una novel·la escrita en primera persona, en temps present i amb un estat literari actual.
Permagel és un llibre on l’autora comença amb unes lletres de Thomas Bernhard, El malaguanyat, on diu” Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia” i amb aquesta reflexió deduïm després de llegir el llibre, que es tracta d’ una noia sense lligams emocionals, ni personals, ni familiars, el que la permetrà ser lliure amb certes mancances d’organització.
Podríem dir que ha estat una novel·la on l’autora tracta temes molt transcendents, a dia d’avui encara etiquetats com “tabú” i en la tertúlia hem comentat la possibilitat que es degui a que en el mercat no hi han gaires llibres on es verbalitzin unes realitats cada cop més actuals.
Per altra banda hem exposat sobre la taula la sensació al llegir-lo, consensuant en bona mesura en el tracta que fa del suïcidi i el lesbianisme, semblant-nos que ho feia amb bastanta frivolitat. Alguns de nosaltres hem perdut amics o familiars, que s’han vist en un pou sense sortida i han optat per l’acta del suïcidi i això és el que ens ha fet divagar i censurar d’alguna manera aquest llibre, doncs hem entès que es pren una actitud de l’esser com a quelcom banal i hem cregut preocupant si el llibre cau en mans inapropiades, però també podria ser per tractar-se del seu primer llibre, o no, què en penseu?


La NOVEL·LA  de MAIG de 2018

Belfondo de Jenn Díaz

 

Font: casadelibro

SINOPSI

Belfondo és un indret misteriós, un indret aïllat de la resta del món, on el temps transcorre amb un ritme particular. Tant el poble com els seus habitants tenen amo: una persona que controla els seus moviments, la vida quotidiana i, fins i tot, el seu destí; la seva paraula és la llei.

Per Belfondo deambulen personatges únics: Arcadi, el mestre obligat a ensenyar; Horaci, el poeta encarregat dels epitafis; Beremunda, la prostituta de les vint pessetes; o Sontà, el sacerdot cec d’una divinitat femenina. Xiuxiueigs, silencis, dubtes, anhels…
Vides que s’entrecreuen en una realitat carregada de simbolisme i que converteixen Belfondo en un paratge pertorbador, gairebé un parany del qual caldria escapar.

L’AUTORA

Font: twitter

Jenn Díaz Ruiz (Barcelona, 25 d’abril de 1988) és una escriptora i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya.

Va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista.

Va publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catorze i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013), Es un decir (Lumen, 2014) i Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), el seu debut en llengua catalana.

El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.


La NOVEL·LA  de MARÇ de 2018

La propera tertúlia de març versarà sobre la novel·la El pont dels jueus de Martí Gironell.

SINOPSI

El mestre d’obres Prim Llombard rep l’encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat. Malgrat que els habitants de la vila veuen aquesta obra com a providencial, el constructor aviat sofreix els obstacles d’una intriga per afavorir que un altre senyor s’apoderi del comtat. Els conspiradors fan servir tots els seus poders a l’abast, naturals i sobrenaturals, per aconseguir el seu objectiu. Confinada al call, la comunitat jueva passa a ser un suport indefugible en l’intent d’aturar aquest atac.

L’AUTOR

Font: NacióDigital

Martí Gironell i Gamero (Besalú,1971). Escriptor i periodista. Llicenciat en Filologia Anglesa i en Periodisme, ha treballat a Ràdio Besalú, Ràdio Olot, Catalunya Ràdio i TV3.
Col·labora habitualment en mitjans de comunicació com El Punt Avui, El Món, El Mundo, Nació Digital i a la revista Sàpiens.
Entre els seus llibres publicats destaquen El pont dels jueus (2007), que ha estat traduït a diversos idiomes; La venjança del bandoler, que va guanyar el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica el 2008; L’arqueòleg (2010); L’últim abat (2012), i El primer heroi( 2014), que també han estat traduïts a diverses llengües. El 2015 va publicar Strappo, la novel·la de l’espoli del romànic català, i el conte infantil El nen dibuixat.

Aquest any 2018 ha estat guardonat amb el 38è Premi Ramon Llull amb la novel·la La força d’un destí, que està dedicada a l’emprenedor Ceferino Carrión i que després esdevindria, als Estats Units, Jean Leon.


La NOVEL·LA  de GENER de 2018

La propera tertúlia de febrer versarà sobre la novel·la Les terres promeses de Joan Barril

Les terres promeses és una reivindicació del dret a canviar. Una novel·la moral i humanista que ens recorda que les veritables terres promeses només es troben en el territori íntim dels valors i de la història personal de cadascú.

SINOPSI

El protagonista de Les terres promeses és en Robert Miranda, un personatge que es guanya la vida blanquejant diners a les illes Caiman. En la seva ruta queda atrapat una nit a l’aeroport de Cayo Tendido en una petita illa de l’arxipèlag cubà, per l’amenaça d’un huracà. Entre la gent que es troba en les mateixes circumstàncies hi ha la Lucía, una dona gran cubana que es posa a explicar la història que va succeir en aquell mateix indret l’última setmana de 1958, pocs dies abans de la revolució. El protagonista de la novel·la és un hipotètic germà petit de Fidel Castro, que és un broker de Wall Street. En Fidel li encomana que aconsegueixi capital perquè quan triomfi la revolució el Banc Nacional de Cuba no es quedi sense fons i li promet el ministeri d’economia del país.

L’AUTOR

 DIARI ARA

Joan Barril va publicar diferents novel·les com ara «Un submarí a les estovalles», «Condició de pare» i «Parada obligatòria» aquesta última guardonada amb el Premi Ramon Llull el 1998. L’any 2012 publicava «El caçador d’ ombres»

Va col·laborar en programes de ràdio, televisió i diaris.

Fou el fundador i editor de l’editorial Barril & Barral.

El desembre de 2014 moria a causa d’ una pneumònia.

L’any següent es va publicar la seva novel·la pòstuma «La dona immòbil»